|
Un dia, ara fa uns sis
anys, el nostre fill va arribar d’escola content com un ginjol.
-
Avui ha vingut al col.legi un senyor de la Sagrada
Família a fer unes proves de veu. M’ha fet cantar El Gegant del Pí
i m’ha dit que ho feia molt bé. I que aniré a cantar a l’Escolania
de la Sagrada Família!
La veritat, no li vam fer gaire cas. Vam
pensar que alguna cosa hauria entès malament doncs ni tan sols
sabiem que a la Sagrada Família hi hagués cap escolania. Però la
nostra sorpresa va ser rebre al cap d’uns dies una carta d’un senyor
que es deia Miquel Fernàndez i que ens explicava que era el director
de l’Escolania del Temple de la Sagrada Família, que estaba fent
proves a diferents escoles per cercar nous cantaires, que havia
seleccionat el nostre fill i que ens citava a una reunió
informativa, a la que vam decidir assistir per assabentar-nos de què
era el que passava, tot i que no teniem gens clar res de res.
El projecte era engrescador i,
donada la il.lusió del nano, vam decidir intentar-ho i el vam portar
al seu primer assaig.
Quin desastre!!!! Primer no
trobavem el lloc, era dins la Sagrada Família, la de debó!!. Després
ens vam equivocar de dia, vam anar el dia que assajaven els grans,
el nostre fill no volia entrar, li feia vergonya, vam haver
d’insistir-hi molt. En sentir cantar els escolans des de la sala del
costat, ens va caure l’ànima als peus. El nostre fill no sabia
cantar així!!!
L’assaig va durar una hora i mitja. Ens ho miravem encuriosits des
de fora, tots els nois quiets i asseguts sense moure’s i recordo que
entre nosaltres vam comentar que ens haviem equivocat, que tanta
estona sense poder bellugar-se era una cosa que no havia estat feta
pel nostre fill, que era un veritable trasto. Estavem segurs que la
nostra estada a l’escolania seria més efímera que la vida d’un
caramel de pal a la porta d’una escola.
Va acabar l’assaig i el nostre fill va sortir amb cara de pomes
agres. Al preguntar-li com havia anat tot ens va dir que no hi volia
tornar, que no sabia cap de les cançons que havien cantat els nois,
i que s’havia passat l’estona amb la boca tancada i avorrit. El
director ens va venir a saludar, i en dir-li les impresions del nano
el va animar a repetir l’experiència a l’assaig dels més petits en
el que li va dir que possiblement s’hi trobaria millor.
El va convèncer i vam repetir, al menys aquesta
vegada sabiem per quina porta haviem d’entrar. Recordo la cara del
nostre fill al sortir d’aquell segon assaig, l’havia picat el virus
escolania!!. I des de llavors, fins avui.
Després
hem sentit decenes de versions d’aquesta mateixa historia. Tots hem
passat pel mateix, desconeixement, incertesa, dubtes, …; alguns no
segueixen però d’altres, aquells als que de debó els pica el virus …
dir-los que no hi ha vacuna. Ho sabem del cert, ja han passat sis
anys, i seguim.
Coneixem prou bé qui és el causant d’aquesta adicció, en Miquel, que
amb el seu entusiasme, dedicació i generositat ens embolica a tots,
fins el punt que t’hi aboques del tot gaire bé sense adonar-te’n.
Volem agrair-li que hagi ofert als nostres fills la possibilitat de
viure i conviure amb l’escolania, la possibilitat de cantar i
entusiasmar-se fent-ho, la possibilitat d’emocionar els seus pares.
Amb el temps el virus s’escampa a la familia, pares, germans, i un
dia, no saps com descobreixes que n’ets part i ho portes al cor.
Passes un munt d’hores esperant que s’acabin els assajos, sempre més
llargs del compte, passant fred (fins fa poc no teniem cal.lefacció),
també calor, patint per un munt de coses per fer, … però el dia que
veus el teu fill amb la túnica i la creu de fusta cantant ho dones
tot per bó.
Durant tots aquests anys hem tingut la sort de
conèixer moltes persones, moltes famílies, algunes ja han marxat,
d’altres arriben ara. Hem fet amics, del de debó, dels que ho són
per sempre i per això, entre d’altres coses, n’estem agraïts.
En tot aquest temps hem passat moments bons i
no tan bons, tristos i dolços; alguns, els millors, els que cal
recordar i portar sempre al cor, són els que hem recollit aquí, per
a tots vosaltres, doncs estem segurs que per molts anys que passin,
recordarem a l’escolania i al seu director; i que els nostres fills,
quan de grans tornin a Roma, a Sarragossa, a Florència, a París, a
Sevilla, a Lisboa, a Santiago de Compostela, a Venècia, … o a molts
altres llocs que encara tenim per descobrir, diran amb orgull: Aquí
vaig cantar jo amb l’Escolania del Temple de la Sagrada Família!!
|
